P4: L’Argenteria
Quarta parada
L’Argenteria
Per a la fabricació de joies s’han fet servir al llarg de la història molts tipus de materials, especialment metalls i pedres precioses o gemmes. Els primers metalls que es van utilitzar van ser el coure, la plata i l’or.
Curiosament, aquests tres es troben junts a la taula periòdica dels elements. S’anomenen metalls d’encunyació ja que històricament van ser els tres metalls utilitzats per a aquesta finalitat. Hi ha quatre raons perquè hagi estat així: s’obtenen fàcilment en estat metàl·lic; són mal·leables, de manera que és possible estampar discs del metall amb un disseny; són poc reactius químicament; i, en el cas de la plata i l’or, la poca abundància dels metalls implicava que les monedes tenien un valor intrínsec del propi metall.
Carrer Argenteria. Foto Alex Ambit
Altres metalls que s’han anat incorporant al món de la joieria són els anomenats metalls nobles. Són un grup de metalls caracteritzats per ser molt inerts químicament, és a dir, que no reaccionen químicament o reaccionen molt poc amb altres compostos químics. Aquesta propietat es tradueix en una escassa reactivitat o, el que és el mateix, són poc susceptibles de corroir-se i oxidar-se, el que els dóna un aspecte d’inalterabilitat, raó per la qual se’ls ha denominat amb l’apel·latiu de nobles. Els més coneguts són l’or, la plata, i el platí, però també formen part d’aquest grup el ruteni, l’osmi, el rodi, l’iridi, i el pal·ladi. Per exemple, el que s’anomena com a or blanc en alguns casos és platí, un metall el doble de car que l’or. En d’altres casos és un aliatge d’or amb un d’aquests metalls blancs, com platí, pal·ladi o plata. Normalment les peces es recobreixen amb rodi perquè el seu aspecte sigui més brillant.
A més dels metalls són nombroses i diverses les gemmes que s’utilitzen en joieria. Una gemma és un mineral, roca o material petrificat que al ser tallat i polit es pot usar en joieria. D’altres són orgàniques, com l’ambre (resina d’arbre fossilitzada). Tradicionalment les gemmes es dividien en dos grans grups, les precioses i les semiprecioses. Es consideraven precioses cinc tipus de gemmes: diamant, robí, safir, maragda i ametista. Aquesta darrera ja no és considerada com a preciosa, des que se’n descobriren grans quantitats a Brasil.
- El robí conté impureses de crom (III) i és de color vermell.
- El safir conté ferro (II i III) i és de color blau.
- La maragda conté crom (III) i vanadi (III) i és de color verd.
- I l’ametista conté crom (III) i titani (IV) i és de color violat.
La cinquena de les gemmes precioses, el diamant, és la més preuada. La bellesa de la seva resplendor es deu al fet que posseeix un alt índex de refracció de la llum i un gran poder de dispersió: els raigs de llum quan entren en el cristalls experimenten innombrables reflexions interiors i la llum blanca es dispersa, sortint convertida en un ventall de múltiples colors. És semblant al que passa amb les gotes de pluja que originen l’arc de Sant Martí.
El diamant té una composició química molt senzilla: només carboni. És una de les formes en què es presenta aquest element a la natura. L’altra és el grafit, que és del que es fan les mines dels llapis. També hi ha altres formes sintètiques com els fullerens, i els nanotubs, que tenen aplicacions en alta tecnologia. Tot i compartir la mateixa composició química, les seves propietats són molt diferents, ja que en aquest cas l’organització dels seus àtoms en l’espai també és molt diferent. El diamant és el mineral més dur que es coneix (el valor màxim en l’escala de Mohs, que mesura la duresa), és aïllant elèctric però conductor del calor. La importància del diamant no només es xifra en la seva innegable bellesa, sinó també en la seva gran utilitat en la indústria. Sense el diamant, moltes activitats industrials estarien seriosament limitades.
En bijuteria s’utilitzen materials com els plàstics o metalls menys nobles recoberts de metalls com plata i or, que s’obtenen amb processos semblants als descrits en la parada anterior. Recentment, també s’hi ha incorporat l’acer inoxidable.
Ho sabies?
El carbó que es crema a les estufes té una composició química molt propera a la del diamant, és a dir, carboni. Quan el carbó es crema, el carboni reacciona amb l’oxigen de l’aire per donar diòxid de carboni, un gas que fuig per la xemeneia. A més de carboni, al carbó també hi ha petites quantitats d’altres molècules que contenen elements com el sofre o el nitrogen.
Algunes d’aquestes molècules cremen per donar gasos, però d’altres donen lloc a sòlids. Aquest residu que queda després de cremar carbó és el que anomenem cendres. Si en una estufa hi creméssim diamants, no s’hi farien cendres.
Taula periòdica
Els elements s’agrupen en la taula periòdica en funció dels electrons que tenen i de la seva distribució, el que s’anomena configuració electrònica. Per un mateix grup, la configuració electrònica coincideix en el nombre d’electrons de la darrera capa, tot i que el nivell energètic que ocupen és diferent.
Corindó
El corindó és un mineral de fórmula Al2O3 que té una gran duresa (valor 9 en l’escala de Mohs, en la qual el diamant té duresa 10 i el quars, 7), elevat punt de fusió, poca reactivitat química i bones propietats com a aïllant elèctric.
Aquestes característiques han permès que el corindó sigui utilitzat com a abrasiu (també en pasta de dents), com a refractari (material resistent a temperatures elevades), i també en ceràmiques. A més, és una de les matèries primeres principals en la obtenció de l’alumini metàl·lic.
Arc de Sant Martí
Els diamants i les gotes d’aigua funcionen com prismes al frenar, en major o en menor grau, les longituds d’ona de la llum. La llum blanca conté tots els colors de l’espectre (del violeta al vermell). La llum quan travessa un prisma es descompon en els seus colors originals, que s’estenen en forma d’arc de Sant Martí.
Plàstics
Els plàstics són materials orgànics, polimèrics, derivats del petroli. Poden tenir origen natural (com el cautxú) tot i que la majoria són sintètics, obtenint així una gran diversitat de plàstics.
Una de les seves principals propietats és que a l’aplicar-li una força pot canviar la seva forma, recuperant-la quan es deixa d’aplicar. Els plàstics presenten baixa densitat, són bons aïllats elèctrics i tèrmics, i capaços de resistir molts factors químics. A més, poden reciclar-se i n’existeixen de biodegradables.
