P2: La Muralla
Segona parada
La Muralla
Les muralles tenen una missió defensiva. El seu disseny i els materials que les formen han de ser resistents; aquesta és la seva funció. Generalment, s’utilitzen materials que són a l’abast o que es poden treballar bé. Aquest és el cas de les muralles medievals de Girona.
Estan formades, sobretot, per roques calcàries (les que hi ha majoritàriament al voltant de Girona, juntament amb sorrenques) i fragments de maons, unides mitjançant ciment o calç, segons l’època de construcció. En aquest punt es poden observar tots aquests materials.
La roca calcària té com a composició química majoritària el carbonat de calci (CaCO3) i, en el cas de l’anomenada pedra de Girona, sovint conté petits organismes marins com els nummulits, que indica que aquestes roques es van formar en un ambient marí.
Els carbonats reaccionen amb àcids diluïts per donar lloc a diòxid de carboni i la sal de calci corresponent. Aquest procés cal tenir-lo present ja que ajuda a la meteorització química de les roques.
En determinats indrets s’hi veuen maons o fragments que omplen petits forats. Aquests materials es fan a partir de les argiles, la utilització de les quals ha tingut lloc des de temps ancestrals, ja que és la matèria primera amb què es fabriquen ceràmiques, gerros, olles, cassoles, així com molts materials de construcció.
Des d’aquest punt es poden veure diversos teulats de tipus modernista, amb teules esmaltades majoritàriament de color verd o groc.
Els diferents materials que formen la muralla estan units per una matriu o ciment. Aquest material ha anat evolucionant en el temps, tot i que la seva utilització és molt antiga. Per exemple, els romans utilitzaven una barreja de calç i pols de rajola o cendres volcàniques, que amb aigua donava lloc a un ciment hidràulic (que s’endureix amb el temps). Sovint aquesta mescla contenia també sorra o petites roques per augmentar el volum i la resistència.
Els segles XVIII i XIX es va produir un canvi a causa de dos descobriments que van permetre la fabricació d’un ciment hidràulic fort, dur i que no es desintegrava en l’aigua. Aquests descobriments van portar a la fabricació del ciment pòrtland, material bàsic en la fabricació de formigó (barrejat amb pedres i sorra), morter (barrejat amb sorra fina) i estuc (barrejat amb guix).
Ho sabies?
El marbre és una roca que té la mateixa composició química que la roca calcària, és a dir, majoritàriament carbonat de calci. El seu aspecte és diferent perquè s’ha format en unes condicions diferents, sobretot sota una pressió més elevada. El marbre ha estat molt utilitzat com a pedrís de cuina atesa la seva facilitat per ser tallat en làmines i també per la seva bellesa, sobretot un cop polit. Progressivament aquesta roca ha anat deixant pas a altres materials, com el granit i el gres.
El factor econòmic hi té a veure: anys enrere era més fàcil obtenir i treballar el marbre, però té alguns inconvenients. Reacciona amb àcids i es taca fàcilment perquè és força porós. A la cuina, de forma habitual, s’utilitzen alguns àcids que poden tacar el marbre. El suc de llimona conté àcid ascòrbic (vitamina c), i el vinagre, àcid acètic; dos enemics del carbonat de calci.
Muralles
Veure per exemple:
La Pedra de Girona. David Brusi.
Col·lecció Itineraris.
Edita l’Ajuntament de Girona.
Pedra de Girona
Veure per exemple:
La Pedra de Girona. David Brusi.
Col·lecció Itineraris.
Edita l’Ajuntament de Girona.
Calç
La calç procedeix de la descomposició pel calor de les roques calcàries a temperatures per sobre dels 900ºC a 1200ºC de la qual es desprèn diòxid de carboni i s’obté l’òxid de calci calç viva):
CaCO3 —> CO2 + CaO
Quan s’afegeix aigua a la calç viva s’obté la calç hidratada o hidròxid de calci Ca(OH)2, en un procés que desprèn calor. Quan es col·loca, segueix l’augment de la temperatura i un augment de la viscositat. La massa comenta a endurir-se, perdent la seva plasticitat, en un procés que pot durar tres o quatre mesos. En acabar aquest procés la mescla tindrà la consistència d’una roca. Aquest material segueix endurint perquè absorbeix el diòxid de carboni de l’aire produint-se paral·lelament la carbonatació, procés que pot durar anys, i fins i tot segles, i pel qual la calç torna al seu estat primitiu, el carbonat càlcic.
Argiles
Les argiles són un component essencial del sòl. El essers humans les han utilitzat des de fa mil·lennis om a matèria prima per fer estris com peces de ceràmica, maons, rajoles, etc. Les argiles estan formades per partícules generalment molt fines que provenen de la meteorització i descomposició de roques ígnies.
Quan es barregen amb aigua, les argiles es tornen toves, plàstiques i es poden modelar. L’aigua responsable de donar aquestes característiques plàstiques es pot treure si s’escalfa a uns 100ºC i l’argila llavors es torna rígida i trencadissa (és el que passa quan es deixa assecar l’argila al sol). Si s’escalfa per sobre d’uns 950ºC, es comença a formar un compost anomenat mullita (Al6Si2O13) i apareixen estructures vidrioses.
Esmalt
L’esmalt és el resultat de la fusió de cristalls en pols amb un substrat a través d’un procés d’escalfament, normalment entre 750 i 850 ºC. La pols es fon s’endureix formant una cobertura suau i vidrada molt duradora. Sovint s’aplica l’esmalt en forma de pasta, i pot ser transparent o opaca.
L’esmalt brillant o vidrat té moltes propietats excel·lents. És suau, resistent a les agressions mecàniques o químiques, durador, pot mantenir colors brillants durant molt temps i no és combustible. La brillantor li ve donada per l’aplicació de compostos que contenen plom, mentre que el color depèn de diversos factors. Principalment, el pigment que s’utilitza, però també depèn de la temperatura i de l’atmosfera en què es cou la ceràmica.
Per exemple, els pigments basats en ferro poden adquirir colors que van del verd, groc, marró o negre, els basats en manganès poden ser porpres o marrons, els de crom varien entre el rosa i el verd, mentre que els de coure es mouen entre color verd i blau.
Portland
El ciment portland s’obté escalfant una mescla de roques calcàries (o guix, petxines, etc) amb aluminosilicats com sorra, esquists o argiles en proporció adequada per donar una composició d’un 90% en òxid de calci i òxid de silici (CaO i SiO2). El 10 % restant són, sobretot, òxids d’altres elements.
És el tipus de ciment més emprat en construcció, ja que és un component bàsic en la producció de formigó, morter i estucat i té la propietat d’endurir-se amb molta rapidesa.
- Formigó: Material de construcció constituït per una barreja de grava, sorra, aigua i ciment pòrtland que inicialment constitueix una substància plàstica i mal·leable. Quan aquesta pasta s’endureix esdevé una massa dura que s’empra en construcció.
- Formigó armat: Formigó a l’interior del qual hom disposa barres cilíndriques metàl·liques, destinades a resistir esforços de tracció o de flexió, que el formigó ordinari no suportaria bé .
Gràcies a materials com aquests, ha estat possible la construcció dels grans gratacels.
