P7: Plaça de la Independència

L’any 1886 es va inaugurar oficialment l’enllumenat elèctric. Els llums de gas van anar desapareixent, començant pels indrets més cèntrics, com aquesta plaça.

Les làmpades incandescents encara s’utilitzen, però comparteixen feina amb altres tipus de fonts lluminoses, com fluorescents, neons, halògens, a més del sol. Tots emeten llum, que és una forma d’energia. A la primera parada hem explicat que els àtoms estan formats per un nucli i uns electrons que orbiten al seu voltant. Si un electró canvia d’òrbita a causa d’un increment d’energia, quan hi torna, emet energia que pot ser en forma de llum o d’altres tipus de radiacions que no es veuen. Si la llum és emesa per objectes calents, s’anomena incandescència. Si la calor no hi intervé, aleshores s’anomena luminiscència.

Tot i que el tungstè no fon quan la bombeta crema, sí que es podria combinar amb l’oxigen que conté l’aire i cremar-se. Per evitar-ho, al voltant del filament hi ha un embolcall de vidre que tanca un gas anomenat argó. Aquest gas no es combina amb el tungstè i evita que l’aire entri dins la bombeta i s’acabi cremant. Malgrat això, les bombetes s’acaben fonent perquè el fil de tungstè, que és molt prim, té un petit desgast a causa de la temperatura, ja que sublima (passa de sòlid a gas) i finalment s’acaba trencant. 

Amb la intenció d’augmentar el temps de vida del tungstè es van inventar les làmpades halògenes. El principi és el mateix, només que dins la bombeta, a més d’argó, hi ha un altre gas: un halogen. Quan el tungstè se sublima i reacciona amb l’halogen es forma una sal, que quan es diposita damunt el filament torna a donar tungstè. Així, s’origina una mena de cicle que permet una major durada de la làmpada. Ara bé, el problema de la pèrdua d’energia, encara hi és present. 

Els fluorescents han representat una gran millora en aquest sentit. A igual potència, un fluorescent consumeix un 80% menys que una bombeta. Com que no s’escalfen, el seu rendiment és molt millor. I duren deu cops més. El seu funcionament no és senzill, però a grans trets es basen en dos elements: mercuri i fòsfor. El mercuri es troba a baixa pressió dins del tub, de forma que, quan es fa passar corrent elèctric, els àtoms xoquen entre si i emeten llum ultraviolada. El problema és que aquesta llum, com la infraroja, tampoc no es veu. Aquí hi intervé el fòsfor. L’interior del tub està recobert d’aquest element que emet llum visible quan hi incideix llum ultraviolada. 

Encara un tipus més de font de llum es pot veure en aquest indret: el neó. A diferència dels exemples anteriors, emet llum de determinats colors, el que els fa útils en rètols lluminosos. El seu funcionament es basa en què es fa passar un corrent elèctric a través d’un gas a baixa pressió. Com el mercuri abans, però en aquest cas la radiació no és ultraviolada, sinó visible, i més concretament a la zona del vermell. Els altres colors dels neons s’aconsegueixen amb gasos diferents, però el seu funcionament és idèntic.