P10: Pujada de Sant Feliu. La Carbonera
Desena parada
Pujada de Sant Feliu. La Carbonera
L’espai que tenim al davant s’anomena la carbonera. És una part de l’antic convent de Sant Antoni, de frares caputxins. Des d’aquest punt es pot accedir al museu d’història de Girona a través de passadissos estrets que passen pel costat d’una cisterna soterrada d’aigua.
La Carbonera, per Josep Duran
Quan James Watt va inventar la màquina de vapor, poc es pensava que seria determinant per a la revolució industrial del segle XIX. Les indústries funcionaven gràcies a l’energia de la combustió del carbó, i en moltes cases les estufes cremaven carbó per escalfar. El carbó és un combustible fòssil, com ho són el petroli i el gas natural. S’originen gràcies a la descomposició d’éssers vius i formen part del cicle del carboni. Els combustibles fòssils s’han utilitzat i s’utilitzen com a font d’energia perquè la seva reacció amb oxigen desprèn calor. També desprèn vapor d’aigua, diòxid de carboni i altres gasos que varien segons la composició del combustible.
Des dels anys 70 en què l’anomenada crisi del petroli va sacsejar l’economia de molts països, s’ha estat treballant en la recerca d’energies renovables i respectuoses amb el medi ambient. Algunes no han tingut l’èxit desitjat, però en d’altres els avenços han estat considerables. Un exemple és l’energia solar fotovoltaica. És gairebé màgic comprovar com una petita placa solar és capaç de generar energia suficient com per fer anar una bombeta o un petit motor elèctric.
El seu funcionament no és gaire complicat si hem entès per què un lest fa llum. El seu principi és molt similar, de fet es podria dir que funciona al revés. En una cel·la fotovoltaica es posen en contacte dos materials: un ric en electrons i un altre deficient. Es tanquen entre dues plaques conductores. Quan la llum incideix, provoca un moviment d’electrons que és, en definitiva, el responsable del corrent elèctric (ho hem vist a la parada 3). El material bàsic amb que es fan les cel·les fotovoltaiques és molt abundant a la terra: es tracta de silici. La sorra de les platges en conté en gran quantitat. El problema del preu de les cel·les no rau tant en la primera matèria com en la tecnologia que cal per fabricar-les.
Placa solar, per Pep Anton Vieta
Darrerament es parla força d’una altra font d’energia que és l’hidrogen. Ja s’aplica en alguns vehicles i en plantes pilot. De la mateixa forma que quan el carboni crema dóna diòxid de carboni, quan l’hidrogen crema, també dóna el seu òxid: és l’aigua. Es tracta, per tant, d’una combustió molt neta, i que genera força energia. Malgrat això, els motors d’hidrogen no funcionen ben bé així. Per entendre com funcionen, primer cal explicar que es pot obtenir hidrogen mitjançant hidròlisi: es connecta una font de corrent a una dissolució d’hidròxid sòdic o potàssic en aigua, i en un dels pols (elèctrodes) es forma oxigen i en l’altre hidrogen.
Cal, per tant, energia per trencar la molècula d’aigua. Un cop trencada, és com si l’hidrogen emmagatzemés aquesta energia, ja que quan es combini amb oxigen, la desprendrà. Per això de vegades es diu que l’hidrogen és com una pila. Quan es posa en contacte hidrogen amb l’oxigen de l’aire en una cel·la especial, es produeix la combinació d’ambdós per donar aigua i es genera corrent elèctric. Com en la reacció d’hidròlisi, però al revés. Aquest corrent fa funcionar aleshores un motor elèctric.
A la carbonera ja no s’hi ven carbó. Les estufes s’han anat canviant per altres estris més moderns. Alguns més nets.
Ho sabies?
Els compostos de sofre que contenen alguns combustibles fòssils són els principals responsables de la pluja àcida. La seva combustió i posterior reacció amb l’aigua que contenen els núvols transformen aquests compostos en àcid. Les precipitacions són aleshores molt perjudicials per al medi ambient.
Aquesta reacció no és estranya: les cebes ens fan plorar per una raó similar. Quan tallem una ceba es trenquen cèl·lules i s’alliberen determinades substàncies. Les que interessen en aquest cas són uns enzims i uns sulfòxids que quan es posen en contacte, donen lloc a una molècula (un derivat del propanotial) que conté sofre. Aquesta molècula és la que ens fa plorar, ja que quan reacciona amb la humitat dels ulls, dóna lloc, entre altres, a àcid sulfúric. Aquest és un àcid molt fort, i la reacció dels ulls és enviar-hi aigua per diluir-lo i fer-lo menys concentrat. Aquesta aigua arriba en forma de llàgrimes; per això les cebes ens fan plorar.
