P2: La Muralla
Segunda parada
La Muralla
La roca caliza, tiene como composición química mayoritaria el carbonato de calcio (CaCO3) y en el caso de la llamada piedra de Girona, a menudo contiene pequeños organismos marinos como los numulites, lo que indica que estas rocas se formaron en un ambiente marino.
Los carbonatos reaccionan con ácidos diluidos para dar lugar a dióxido de carbono y la sal de calcio correspondiente. Este proceso hay que tenerlo presente ya que ayuda a la meteorización química de las rocas.
Desde este punto se pueden ver varios tejados de tipo modernista, con tejas esmaltadas mayoritariamente de color verde o amarillo.
Los siglos XVIII y XIX se produjo un cambio debido a dos descubrimientos que permitieron la fabricación de un cemento hidráulico fuerte, duro y que no se desintegraba en el agua. Estos descubrimientos llevaron a la fabricación del cemento Portland, material básico en la fabricación de hormigón (mezclado con piedras y arena), mortero (mezclado con arena fina) y estuco (mezclado con yeso).
¿Lo sabías?
El mármol es una roca que tiene la misma composición química que la roca caliza, es decir, mayoritariamente carbonato de calcio. Su aspecto es diferente porque se ha formado en unas condiciones diferentes, sobre todo bajo una presión más elevada. El mármol ha sido muy utilizado como poyo de cocina dada su facilidad para ser cortado en láminas y también por su belleza, sobre todo una vez pulido. Progresivamente esta roca ha ido dejando paso a otros materiales, como el granito y el gres.
El factor económico tiene que ver: años atrás era más fácil obtener y trabajar el mármol, pero tiene algunos inconvenientes. Reacciona con ácidos y se mancha fácilmente porque es bastante poroso. En cocina, de forma habitual, se utilizan algunos ácidos que pueden manchar el mármol. El jugo de limón contiene ácido ascórbico (vitamina C), y el vinagre, ácido acético; dos enemigos del carbonato de calcio.
Murallas
Ver por ejemplo:
La Pedra de Girona. David Brusi.
Col·lecció Itineraris.
Edita l’Ajuntament de Girona.
Piedra de Girona
Ver por ejemplo:
La Pedra de Girona. David Brusi.
Col·lecció Itineraris.
Edita l’Ajuntament de Girona.
Calç
La calç procedeix de la descomposició pel calor de les roques calcàries a temperatures per sobre dels 900ºC a 1200ºC de la qual es desprèn diòxid de carboni i s’obté l’òxid de calci calç viva):
CaCO3 —> CO2 + CaO
Quan s’afegeix aigua a la calç viva s’obté la calç hidratada o hidròxid de calci Ca(OH)2, en un procés que desprèn calor. Quan es col·loca, segueix l’augment de la temperatura i un augment de la viscositat. La massa comenta a endurir-se, perdent la seva plasticitat, en un procés que pot durar tres o quatre mesos. En acabar aquest procés la mescla tindrà la consistència d’una roca. Aquest material segueix endurint perquè absorbeix el diòxid de carboni de l’aire produint-se paral·lelament la carbonatació, procés que pot durar anys, i fins i tot segles, i pel qual la calç torna al seu estat primitiu, el carbonat càlcic.
Argiles
Les argiles són un component essencial del sòl. El essers humans les han utilitzat des de fa mil·lennis om a matèria prima per fer estris com peces de ceràmica, maons, rajoles, etc. Les argiles estan formades per partícules generalment molt fines que provenen de la meteorització i descomposició de roques ígnies.
Quan es barregen amb aigua, les argiles es tornen toves, plàstiques i es poden modelar. L’aigua responsable de donar aquestes característiques plàstiques es pot treure si s’escalfa a uns 100ºC i l’argila llavors es torna rígida i trencadissa (és el que passa quan es deixa assecar l’argila al sol). Si s’escalfa per sobre d’uns 950ºC, es comença a formar un compost anomenat mullita (Al6Si2O13) i apareixen estructures vidrioses.
Esmalt
L’esmalt és el resultat de la fusió de cristalls en pols amb un substrat a través d’un procés d’escalfament, normalment entre 750 i 850 ºC. La pols es fon s’endureix formant una cobertura suau i vidrada molt duradora. Sovint s’aplica l’esmalt en forma de pasta, i pot ser transparent o opaca.
L’esmalt brillant o vidrat té moltes propietats excel·lents. És suau, resistent a les agressions mecàniques o químiques, durador, pot mantenir colors brillants durant molt temps i no és combustible. La brillantor li ve donada per l’aplicació de compostos que contenen plom, mentre que el color depèn de diversos factors. Principalment, el pigment que s’utilitza, però també depèn de la temperatura i de l’atmosfera en què es cou la ceràmica.
Per exemple, els pigments basats en ferro poden adquirir colors que van del verd, groc, marró o negre, els basats en manganès poden ser porpres o marrons, els de crom varien entre el rosa i el verd, mentre que els de coure es mouen entre color verd i blau.
Portland
El ciment portland s’obté escalfant una mescla de roques calcàries (o guix, petxines, etc) amb aluminosilicats com sorra, esquists o argiles en proporció adequada per donar una composició d’un 90% en òxid de calci i òxid de silici (CaO i SiO2). El 10 % restant són, sobretot, òxids d’altres elements.
És el tipus de ciment més emprat en construcció, ja que és un component bàsic en la producció de formigó, morter i estucat i té la propietat d’endurir-se amb molta rapidesa.
- Formigó: Material de construcció constituït per una barreja de grava, sorra, aigua i ciment pòrtland que inicialment constitueix una substància plàstica i mal·leable. Quan aquesta pasta s’endureix esdevé una massa dura que s’empra en construcció.
- Formigó armat: Formigó a l’interior del qual hom disposa barres cilíndriques metàl·liques, destinades a resistir esforços de tracció o de flexió, que el formigó ordinari no suportaria bé .
Gràcies a materials com aquests, ha estat possible la construcció dels grans gratacels.
