P2: La Muraille
Deuxième arrêt
La Muraille
La roche calcaire a la composition chimique majoritaire de carbonate de calcium (CaCO3) et, dans le cas de la pierre dite de Gérone, contient souvent de petits organismes marins tels que les nummulites, ce qui indique que ces roches se sont formées dans un environnement marin.
Les carbonates réagissent avec les acides dilués pour donner naissance au dioxyde de carbone et au sel de calcium correspondant. Ce processus doit être présent car il aide l’altération chimique des roches.
De ce point, vous pouvez voir plusieurs carreaux Modernist, avec des carreaux d’émail la plupart du temps vert ou jaune.
Aux dix-huitième et dix-neuvième siècle, il y a eu un changement dû à deux découvertes qui ont permis la fabrication d’un ciment hydraulique fort et dur qui ne s’est pas désintégré dans l’eau. Ces découvertes ont conduit à la fabrication de ciment Portland, un matériau de base dans la fabrication du béton (mélangé avec des pierres et du sable), du mortier (mélangé avec du sable fin) et du stuc (mélangé avec de la craie).
Le saviez-vous ?
Le marbre est une roche qui a la même composition chimique que le calcaire, c’est-à-dire principalement du carbonate de calcium. Son aspect est différent car il a été formé dans différentes conditions, en particulier sous une pression plus élevée. Marbre a été largement utilisé comme un piédestal de cuisine en raison de sa facilité à être coupé en feuilles et aussi pour sa beauté, surtout lorsqu’il est poli. Progressivement, cette roche a cédé la place à d’autres matériaux, tels que le granit et le grès.
Le facteur économique a à faire: il y a des années, il était plus facile d’obtenir et de travailler le marbre, mais il a quelques inconvénients. Il réagit avec les acides et il est facilement taché car il est assez poreux. Dans la cuisine, certains acides qui peuvent tacher le marbre sont utilisés comme d’habitude. Le jus de citron contient de l’acide ascorbique (vitamine C) et du vinaigre, de l’acide acétique; Deux ennemis du carbonate de calcium.
Muralles
Veure per exemple:
La Pedra de Girona. David Brusi.
Col·lecció Itineraris.
Edita l’Ajuntament de Girona.
Pedra de Girona
Veure per exemple:
La Pedra de Girona. David Brusi.
Col·lecció Itineraris.
Edita l’Ajuntament de Girona.
Calç
La calç procedeix de la descomposició pel calor de les roques calcàries a temperatures per sobre dels 900ºC a 1200ºC de la qual es desprèn diòxid de carboni i s’obté l’òxid de calci calç viva):
CaCO3 —> CO2 + CaO
Quan s’afegeix aigua a la calç viva s’obté la calç hidratada o hidròxid de calci Ca(OH)2, en un procés que desprèn calor. Quan es col·loca, segueix l’augment de la temperatura i un augment de la viscositat. La massa comenta a endurir-se, perdent la seva plasticitat, en un procés que pot durar tres o quatre mesos. En acabar aquest procés la mescla tindrà la consistència d’una roca. Aquest material segueix endurint perquè absorbeix el diòxid de carboni de l’aire produint-se paral·lelament la carbonatació, procés que pot durar anys, i fins i tot segles, i pel qual la calç torna al seu estat primitiu, el carbonat càlcic.
Argiles
Les argiles són un component essencial del sòl. El essers humans les han utilitzat des de fa mil·lennis om a matèria prima per fer estris com peces de ceràmica, maons, rajoles, etc. Les argiles estan formades per partícules generalment molt fines que provenen de la meteorització i descomposició de roques ígnies.
Quan es barregen amb aigua, les argiles es tornen toves, plàstiques i es poden modelar. L’aigua responsable de donar aquestes característiques plàstiques es pot treure si s’escalfa a uns 100ºC i l’argila llavors es torna rígida i trencadissa (és el que passa quan es deixa assecar l’argila al sol). Si s’escalfa per sobre d’uns 950ºC, es comença a formar un compost anomenat mullita (Al6Si2O13) i apareixen estructures vidrioses.
Esmalt
L’esmalt és el resultat de la fusió de cristalls en pols amb un substrat a través d’un procés d’escalfament, normalment entre 750 i 850 ºC. La pols es fon s’endureix formant una cobertura suau i vidrada molt duradora. Sovint s’aplica l’esmalt en forma de pasta, i pot ser transparent o opaca.
L’esmalt brillant o vidrat té moltes propietats excel·lents. És suau, resistent a les agressions mecàniques o químiques, durador, pot mantenir colors brillants durant molt temps i no és combustible. La brillantor li ve donada per l’aplicació de compostos que contenen plom, mentre que el color depèn de diversos factors. Principalment, el pigment que s’utilitza, però també depèn de la temperatura i de l’atmosfera en què es cou la ceràmica.
Per exemple, els pigments basats en ferro poden adquirir colors que van del verd, groc, marró o negre, els basats en manganès poden ser porpres o marrons, els de crom varien entre el rosa i el verd, mentre que els de coure es mouen entre color verd i blau.
Portland
El ciment portland s’obté escalfant una mescla de roques calcàries (o guix, petxines, etc) amb aluminosilicats com sorra, esquists o argiles en proporció adequada per donar una composició d’un 90% en òxid de calci i òxid de silici (CaO i SiO2). El 10 % restant són, sobretot, òxids d’altres elements.
És el tipus de ciment més emprat en construcció, ja que és un component bàsic en la producció de formigó, morter i estucat i té la propietat d’endurir-se amb molta rapidesa.
- Formigó: Material de construcció constituït per una barreja de grava, sorra, aigua i ciment pòrtland que inicialment constitueix una substància plàstica i mal·leable. Quan aquesta pasta s’endureix esdevé una massa dura que s’empra en construcció.
- Formigó armat: Formigó a l’interior del qual hom disposa barres cilíndriques metàl·liques, destinades a resistir esforços de tracció o de flexió, que el formigó ordinari no suportaria bé .
Gràcies a materials com aquests, ha estat possible la construcció dels grans gratacels.
